A les meves companyes d'escola

 el dijous, 18 / març / 2010 a les 15:58


Fa uns mesos, em vaig deixar anar en braços de la meva curiositat, costum d’altra banda molt arrelat a la meva personalitat fins i tot abans del que la memòria em permet recordar, i vaig treure el nas per veure què s’ocultava darrera la finestra del Facebook. No me n’amagaré que ho vaig fer contagiada també de l’entusiasme que per la xarxa tenen els joves que m’envolten; que en són molts.

Bé, el cas és que ho vaig fer, i aviat vaig començar a descobrir que les possibilitats que ofereix són superiors a les que jo li havia pressuposat, malgrat que no tot són flors i violes...

Arrossegada també per l’engrescament amb què la meva germana vivia la retrobada amb les seves antigues companyes d’escola, vaig furgar en els calaixos desendreçats de la meva memòria per veure si era capaç de recordar noms i cognoms de les meves companyes del Sortidor. La veritat és que em vaig sorprendre a mi mateixa per la fluïdesa i agilitat dels meus records, però com diu la Montse, la gent gran tendim a tenir més memòria del passat que no pas del present (je,je això ho diu per ella no us penséssiu...)

Un cop recuperada de la impressió que em va causar retenir i recuperar la major part dels noms, vaig posar fil a l’agulla i de nou moguda pel cuc de la investigació (tecnicisme de tafaneria), però sobre tot molt il•lusionada per poder recuperar part de la meva vida passada, vaig escriure un primer nom. De les moltes aproximacions que ofereix el sistema, n’hi va haver una, encara avui em pregunto per què, que com un iman va atraure la meva atenció.

Vaig seguir el somriure simpàtic del Topo Gigio i li vaig escriure un missatge entre prudent i agosarat. La resposta va refermar la sospita i aquest primer contacte va dur-me al segon. Després n’hi va haver un tercer i així, com si d’un estrany contagi es tractés, el cercle va anar creixent.

Enmig de tot això, vaig trobar casualment un espai del Facebook que una companya de l’escola, d’uns anys posteriors, havia creat justament per fer el mateix que jo estava fent. Tot plegat em va fer molta patxoca perquè, per curiositats de la vida, aquesta companya d’escola també ho havia estat de professió durant un temps.

Però bé, a banda de les petites anècdotes, el cas és que ens hem retrobat i això em fa feliç. I vull compartir aquesta felicitat amb tots aquells que em coneixen, siguin amics o coneguts. Per això m’he decidit a escriure aquest petit relat, però sobretot també per donar-vos a totes les gràcies perquè vosaltres, sense voler-ho, formeu part d’aquest sentiment.

També vull dir-vos que cada cop que llegeixo els vostres comentaris, encadenats i originats per la simple excusa d’una fotografia, tinc el sentiment de tornar a retrobar-me amb la Irene adolescent. Però no tan sols amb mi, sinó que amb totes vosaltres.

Cada comentari té la capacitat de transportar-me lluny, tan lluny com 31 anys enrere quan a la meva vida, i possiblement a les vostres, no hi havia altra responsabilitat que estudiar i divertir-se, quan no coneixia què era l’estrès ni sabia que anava a formar part d’una generació de dones que ens caracteritzem per tenir feines que, en aquells temps, estaven reservades i pensades per als pares de família.

Per això cada vegada que llegeixo que una li diu a l’altra lo “estupendes” que estem, jo penso que no, que no estem estupendes, sinó que “som estupendes”. Si més no, em considero afortunada de pertànyer a aquesta generació de dones que hem demostrat que ser mares i treballadores és compatible i que es poden fer ambdues coses alhora amb qualitat.

Són molts els impulsos que tinc de contestar cadascun dels vostres comentaris i dir-vos que no “estem” sinó que “som”, però per por de ser repetitiva, m’he estimat més omplir amb els meus pensaments un petit espai de les vostres vides.

Aviat ens tornarem a veure i de ben segur que ens tornarem a emocionar. La de mocadors que varem utilitzar el dia de la primera trobada!!! Tinc ganes que arribi la data i alhora por que no tinguem prou temps d’esplaiar-nos, la intuïció em diu que serem una bona colla...

Sigui com sigui, estic del tot convençuda que gaudirem les unes de les altres, gaudirem de la trobada i ,sobre tot, del record que quedarà en les nostres memòries, que, malgrat ser un record del present, com estarà vinculat amb el passat el mantindrem amatent. :-)

Bé com que, a banda de ser curiosa, sóc impulsiva he volgut dir-vos tot allò que arran dels vostres comentaris he anat experimentat en el meu interior. He volgut plasmar-ho i fer-ho públic perquè em fa sentir bé i vull compartir-ho amb vosaltres que sou les que millor comprendreu tot el que sento i dic.

Gràcies per ser-hi.