Noces d'or inabastables

diumenge, 16 / maig / 2010 a les 10:17

Avui, tot just avui, fa cinquanta anys que l’església de Santa Madrona testimoniava l’amor i el casament d’una de tantes parelles d’aquell temps; la dels meus pares. La meva mare sovint deia, carregada de raó, que no sabia si arribaria a celebrar els quaranta anys de vida en comú. I no es va equivocar, cap dels dos va estar beneït per la vareta màgica de la salut i el seu compte de fades no va anar més enllà dels trenta-set de convivència. Malgrat tot, van compartir la major part de les seves vides. 

Es varen conèixer quan eren dos adolescents. La meva mare, no es podia definir per la seva bellesa, però si per una forta personalitat; la mateixa que va embadalir el meu pare, un jovenet guapo i ben plantat que duia les noies del barri de cap. De fet, ella sempre presumia d’haver conquerit el cor que moltes desitjaven. Però molt més enllà de la bellesa exterior, el que ningú sabia era allò que la meva mare va intuir des del primer moment: darrera de la seva bona planta hi havia el cor més generós que mai he conegut.

El seu prometatge va ser com tants d’altres del seu temps, sempre acompanyats per algú de la família, no fos cas que fessin Pasqua abans de Rams!, i sotmès a un estricte reglament d’anades i vingudes a hores establertes per la severitat de l’autoritat paterna.

Es van passar set anys encotillats per l’estretor de la disciplina que havia de garantir l’honestedat de la meva mare. Quines bestieses! pensareu, però ells ho varen viure amb naturalitat “era el que tocava”, deien. Suposo que per això els hi va costar molt, sobre tot a la meva mare, acceptar que els temps canviaven i que jo volia tenir més llibertat i fugir del patró d’educació que ells havien rebut. Temps, era temps...

Avui, tot just avui, fa cinquanta anys i ja no hi són, el meu pare va marxar en fa gairebé tretze, sense fer soroll, seguint el tòpic que diu “de la mateixa manera que va viure”. Sis anys més tard la meva mare el va seguir i també ho va fer seguint la tradició, d’avui per demà, sense avisar, de pressa com sempre anava ella.

Els seus darrers sis anys, els que va estar sense el meu pare, se’ls va passar parlant de com de feliç havia estat al seu costat, de com el meu pare havia lluitat per nosaltres malgrat tots els entrebancs i maltractes que la vida els hi havia ofert, de la qualitat humana del meu pare i d’un munt de lloances més que sóc incapaç de reproduir. Com si nosaltres no el coneguéssim!!!

Avui, tot just avui, fa anys que recordo inevitablement aquest dia, i ho faig amb la tristor que em dóna no tenir-los. Els recordo sempre, cada dia, i els hi dono les gràcies per haver-me donat la vida, per ser qui sóc, per haver-me ensenyat que la vida és curta i que val la pena gaudir d’allò que tenim i no viure pensant en allò que mai no tindrem. Gràcies a ells em deleixo convivint amb els meus i tinc sempre molt present que s’ha de gaudir de la família abans que sigui massa tard. Gràcies a la seva experiència la meva és possible, sense ells res no seria allò que és...

Avui, tot just avui, no tindran el festejament que durant un temps havien imaginat, però el que sempre tindran és un record viu entre nosaltres.
Montserrat Servià i Francesc Alcaide